LA INTOLERÀNCIA DE L’ALCALDE NADAL

Hi ha un vell aforisme conegut per molta gent, en el que s’afirma que les persones som amos dels nostres silencis i esclaus de les nostres paraules, per tant haurem de respondre sempre del que haguem dit.

D’aquest principi d’àmbit universal, se’n ha de fer especialment cas quan qui s’ho aplica és una persona amb rellevància pública, ja que l’efecte amplificador de les seves paraules és molt superior a les que pugui pronunciar qualsevol ciutadà anònim.

L’alcalde Nadal, s’ha caracteritzat durant tota la seva trajectòria política pels seus excessos i transgressions verbals. Molts tarragonins i tarragonines n’hem sigut testimonis en múltiples ocasions, i fins i tot hem inventat la paraula “nadalada” que en l’ideari col·lectiu equival a histrionisme o sortida de to. El destinatari final de totes elles és gairebé sempre el meu partit, el PSC, o membres concrets del meu partit.

En els darrers dies ha intensificat aquesta actitud i en posaré dos exemples concrets: les llastimoses afirmacions de “llançar la consellera Tura a un forat” i el passat dimecres quan ens va qualificar als socialistes de “mal parits”.

Aquests exemples deixen clara l’estratègia de l’alcalde Nadal en el seu final d’etapa: l’insult, la desqualificació i la grolleria. Davant la manca d’arguments creïbles, de pes, busca l’enfrontament i la crispació. La seva trajectòria política inclou un ampli repertori de demostracions d’intolerància, de manca de respecte vers l’oposició i vers els ciutadans que han gosat contradir-lo, en definitiva, demostracions de la feblesa del seu concepte de democràcia i de l’arrogància amb la que ha exercit la responsabilitat d’alcalde.

En democràcia la discrepància i la llibertat d’expressió són valors fonamentals i només tenen un límit: el respecte a les persones i a les institucions. És una llàstima que després de 14 anys, l’alcalde Nadal encara no ho hagi entès.

El més greu de tot això, és que darrera l’actitud de Nadal hi ha una lluita aferrissada per la permanència al poder. En el discurs d’investidura com alcalde el 2003, va anunciar que deixaria el càrrec a meitat del 2005. A final del 2006 i després de crisis importants obertes amb Unió i PP, acaba d’anunciar que acabarà el mandat.

L’alcalde Nadal s’ha convertit en una càrrega massa feixuga pel seu partit, però especialment pels tarragonins i tarragonines. No hi ha dret que utilitzi la ciutat com el tauler de joc en el que dirimeix els seus enfrontaments personals. Des del seu seient ha jugat amb la EOI, el POUM, Terres Cavades (per cert, encara esperem aquell debat a fons que va anunciar) o més recentment el pàrking Jaume I. En cap d’aquests casos, hem rebut una explicació convincent o un raonament acceptable.

Això si, quan se li ha criticat la seva gestió s’ha embolcallat amb la senyera de Tarragona en un intent de confondre les parts amb el tot. Afortunadament, Tarragona i el tarragonisme és quelcom més ampli i més important que la persona del senyor Nadal.
Com totes les persones que tenen tics dictatorials, davant la demanda d’explicacions a la seva gestió, la resposta sempre és titllar, a aquells que les demanen, d’enemics d’aquesta identitat abstracta que s’ha fabricat a la seva mida.

Senyor Nadal, els tarragonins i tarragonines no necessitem ni salvapatries ni líders messiànics al capdavant de l’Ajuntament.

El que si necessitem és una persona dialogant, respectuosa, amb voluntat de servei als ciutadans, amb il·lusió, amb ambició per Tarragona, amb idees, amb energia, i a vostè ja no li queda res de tot això.

Per aquest motiu li reitero la demanda de l’altre dia i li repeteixo que si encara li queda una mica de consideració vers els tarragonins i tarragonines, deixi pas a altres persones que segur ho faran millor que vostè.


Josep Fèlix Ballesteros
Portaveu del Grup Municipal Socialista

DE QUIN SUPORT ESTABLE PARLA CIU?

Lluny d´acceptar les regles del sistema parlamentari i assumir la configuració del Parlament que va sorgir de les urnes el passat 1 de novembre, CiU ha optat per la reacció airada, intentant deslegitimar la constitució del nou Govern de Catalunya i anunciant als quatre vents la retirada del seu suposat suport parlamentari estable al Govern de Rodríguez Zapatero.

Els dirigents de CiU semblen oblidar que el Govern socialista, malgrat no haver signat cap acord de legislatura, ha comptat amb una majoria parlamentària sòlida des de la investidura de José Luis Rodríguez Zapatero com a president del Govern, el 16 d´abril de 2004. Una investidura que, per cert, CiU no va donar-hi suport.

Tot i que els convergents volen aparèixer ara davant l´opinió pública com el principal soci del Govern socialista, els fets demostren més aviat tot el contrari. I és que la federació nacionalista ha passat la major part d´aquests dos anys i mig que portem de legislatura fent front comú amb el PP per erosionar el Govern de Zapatero, pensant que aquesta era la millor forma de desgastar alhora el Govern presidit per Pasqual Maragall.

Cal recordar que van ser els vots de CiU i PP els que van vetar els Pressupostos Generals del 2005 al Senat, una situació que mai havia succeït des de l´inici de la democràcia.CiU també va vetar a la Cambra Alta, juntament amb els seus aliats de la dreta, la reforma del Codi Civil que va permetre el reconeixement del matrimoni entre parelles homosexuals. En ambdós casos, el vet va ser aixecat al Congrés dels Diputats, on el Govern va comptar amb els vots d´ERC i ICV per derrotar la majoria conservadora del Senat.

Per no parlar de les successives esmenes a la totalitat que CiU ha presentat a algunes de les lleis més importants que l´executiu de Zapatero ha elaborat en aquest primer tram de la legislatura (Llei d´horaris comercials, Llei de mesures per a l´impuls de la Televisió Digital Terrestre, Llei de reformes per a l´impuls de la productivitat, Llei Orgànica d´Educació...) o alguns dels episodis més recents de la legislatura, com el vot contrari de CiU a la Llei de la Dependència, que fins i tot el PP va recolzar. Més recentment, Convergència va plantejar la tercera esmena a la totalitat als comptes de l´Estat, en aquest cas, als PGE de 2007, que va ser retirada a última hora a canvi de res.

Si lamentable és que CiU ens vulgui vendre un “virtual” suport estable al Govern socialista que no ha existit en cap moment, més dramàtic encara és que vulguin condicionar els possibles acords parlamentaris a Madrid en funció de qui ostenti el Govern de Catalunya.

Encara que a CiU no li agradi, són els ciutadans amb el seu vot i els acords entre les forces polítiques catalanes els que han determinat la conformació del nou Govern d´entesa. De la mateixa manera que Zapatero continuarà essent el millor president del Govern per Catalunya, governi o no el senyor Mas.

PÀRKING JAUME I: EL DESGAVELL CONTINUA

El pàrking Jaume I continua a la primera línia de l’actualitat municipal. A tots els tarragonins i tarragonines, i especialment als que viuen a la Part Alta, ens agradaria pensar que un dels escàndols més grans protagonitzat per l’alcalde Nadal està en vies de solució. Però res més llunyà, ja que cada dia que passa el cas s’embolica més.

El passat més d’agost, amb l’arrogància i la prepotència que el caracteritza, l’alcalde Nadal declarava que “el tema del pàrking Jaume I, no té la més mínima importància per a mi”. Quina barra! vam pensar molta gent, ja que ningú pot imaginar que el màxim responsable de la gestió municipal pugui tenir una actitud tan negligent davant un problema de tanta envergadura.

Va ser a mitjans d’octubre, quan finalment Nadal es va contradir a si mateix i va declarar davant els mitjans de comunicació que “he tingut i tinc problemes amb el pàrking” . Algú ho entén? És normal que un alcalde pugui afirmar una cosa i, només dos mesos després la contraria i quedar-se tan tranquil? És aquesta una demostració del poc rigor amb que es gestionen els afers municipals?

Jo crec que a banda de la contrastada manca de rigor en la gestió municipal que caracteritza aquest final d’etapa, cal afegir-hi que l’equip de govern no sap com sortir-se’n de tot l’embolic que ells, i només ells, han fabricat i que es remunta a juliol de l’any 2001 quan el regidor de contractacions d’aquella època, Àngel Fernández, anunciava ufanós una inversió de 4 milions d’euros i el final de l’obra pel desembre del 2002.

Ara, el desgavell, l’endarreriment i el sobrecost de la construcció són una evidència. Hem passat del 4 milions d’euros inicials als 14 o 16 milions que actualment es preveu que sigui els cost final. Per tant, el cost serà quatre vegades més gran que el previst. La imprevisió de l’equip de govern, l’acabem pagant els ciutadans.

La darrera contradicció de l’alcalde Nadal gira al voltant del preu de les places d’aparcament. Mentre per una banda afirma que el preu final no ha variat, els socialistes sabem que en les 300 cartes darrerament enviades als veïns interessats en adquirir-ne una, l’import final és de 18.000 euros, molt lluny del preu fixat l’any 2003, que era de 12.000 euros. Per tant, una nova contradicció.

Davant tot això, els socialistes demanarem formalment a la secretaria general de l’Ajuntament la constitució d’una comissió d’investigació que aclareixi d’una vegada, els procés de contractació, el cost total, el cost final de les places d’aparcament, on són els beneficis de la venda de la pedra que es va extreure i per què s’ha variat el projecte inicial. Pels socialistes, l’objectiu és depurar les responsabilitats de gestió però també les responsabilitats polítiques en les que ha incorregut l’equip de govern.

I per si tots aquests desgavells no fossin prou, els tarragonins i tarragonines haurem de patir per sempre la impotència de veure com ens han robat la vista de l’edifici del rectorat, una de les construccions d’època moderna més singulars i amb més personalitat de la ciutat.



Josep Fèlix Ballesteros
Portaveu del Grup Municipal Socialista