Setmana del 20 al 26 de febrer

La setmana passada ha estat emocionant per moltes raons, però una de les més importants ha estat comprovar el gran sentiment de solidaritat que té la nostra societat. Com sabeu un grup de tarragonins i tarragonines vàrem iniciar gestions per tal de fer una subhasta al servei del treball que fan tres ONG’s de Tarragona (Fundació de Paràlisi Cerebral, Fundació Heura i Fundació de Familiars amb malalts d’Alzheimer). La resposta ha estat espectacular: vint-i-set obres d’art ofertes i moltes sol·licituds per assistir al sopar del dia 16 de març. Els artistes locals han respost unànimement amb el seu suport i estic segur que serà un èxit sense precedents. Gràcies a tots. Val la pena l’esforç.

Aquest matí he anat al Nàstic i això rutlla de nassos. El partit no ha estat res de l’altre món, però la seguretat i confiança de l’equip fa que ja en portem quatre guanyats de quatre jugats. El públic, decisiu com sempre, ha donat la talla i el 2-0 és un bon resultat. Ara el que cal és que l’equip de govern ens faci cas i acompanyi aquest bon moment esportiu amb el projecte i realització de les noves instal·lacions que tant necessitem. Si pugem, o no, ja ho veurem. Però és clar que tenim un Nàstic de primera esportiva, social i tècnicament.

Parlant de l’equip de govern municipal, m’han dit que Nadal ha tornat a parlar de mi per desqualificar-me. Ja no sé que pensar. Algunes obsessions malaltisses se les hauria de fer mirar. En qualsevol cas demostra, un cop més, la manca absoluta d’arguments per fer front a les nostres propostes i indica que estem en el bon camí, forts i amb les idees clares com diu el Diari de Tarragona d’avui en el magnífic article de la Núria Bea. Potser els de CiU i del PP haurien d’estar més preocupats de la seva manca de presència en actes tan importants com la inauguració de la FITA (mostra de formació empresarial) que em va tocar co-inaugurar perquè no hi havia ningú més ni de l’Ajuntament ni de Diputació.

La setmana ha estat bona pel que fa a anuncis d’inversions del Ministeri de Foment i també per l’acord històric del tercer carril de l’AP7 i l’eliminació dels peatges troncals. Els governs de Madrid i Barcelona estan fent més per aquesta ciutat i per aquest territori, que cap altre en el passat. Ja us explicaré els nombres i les inversions per il·lustrar aquesta afirmació. Com a mostra hi ha l’anunci de la consellera Mieras sobre la inversió milionària en el Teatre Romà, Museu i Necròpolis. Tres punts negres del nostre Patrimoni, que és un dels actius culturals i turístics més importants que tenim.

M’han dit que comenti quelcom del carnaval en el meu blog. He viscut els actes que he pogut i m’ha semblat sensacional el Circ Nacional Xinès. Si teniu ocasió no us el perdeu, encara que em diuen que s’han exhaurit les entrades. Vaig passar-m’ho d’allò més bé a La Floresta fent de jurat divendres amb més de 120 disfresses, especialment les dels nens i nenes de zero a sis anys. La Rua és llarga i plena de colors, però mancada d’originalitat i esperit crític, i només he vist dues comparses que hagin estat realment punyents amb la realitat social. Segueixo pensant que volem imitar massa models de carnaval propis de Tenerife o altres semblants. M’agradaria més que la festa fos més atrevida amb els missatges i les provocacions, que no vol dir que hagin de ser de mal gust. En fi, tot és respectable.

He obert un breu parèntesi en la lectura del llibre El Mercant, de Jordi Tiñena. No per cansament, sinó perquè la feina s’acumula i he de presentar els llibres de dos bons amics els propers dies Josep Lluís Burguera i Enrique Villagrasa. Ja us n’explicaré quelcom de les obres quan tingui la lectura i la reflexió més avançades.

La segona setmana del mes de febrer...

La segona setmana del mes de febrer ha estat de molta activitat. Començaré pel final i destacaré la calçotada que els companys del PSC de Perafort van organitzar el passat dissabte. Vaig compartir taula amb el Conseller Joaquim Nadal. Com es de suposar, vam parlar de les oportunitats de futur que té Tarragona i que, avui per avui, sembla que no s’aprofiten.

També vam parlar de la Façana Marítima. Per cert, el divendres es va reunir per primera vegada la Comissió pel Projecte de Façana Marítima. Al meu entendre arriba massa tard, per tant el que cal és recuperar el temps perdut i treballar amb eficàcia i eficiència per avançar en la bona direcció. Tots els tarragonins i tarragonines estem convençuts que és un projecte que marcarà de manera decisiva l’esdevenidor de la nostra ciutat. Per tant, no s’ha d’utilitari per fer política de partit i sí per fer Ciutat.

Quan escric aquestes línies, acabo d’arribar del Nàstic. He gaudit molt pel bon partit dels tarragonins, per l’actitud del públic i pel bon joc de l’Ekpoki (jugador que no em convencia i que ha mostrat detalls de gran jugador). Em recorda una mica el Julio Salinas dels millors temps. En fi, molt content i bona recompensa per a una directiva que està fent bé la feina. Ara només falta el Camp Nou.

Dins els Pla de Visites a les associacions que treballen amb disminuïts, aquesta setmana he visitat el Centre de Paràlisi Cerebral de la Muntanyeta i he parlat amb el seu president Jaume Marí per conèixer tot el que estan fent, el seu esforç per donar més serveis i abastar més edats. el treball amb els nens és boníssim. També he visitat el Col·legi Sant Rafael. El meu reconeixement per la gran tasca que duen a terme.

Un dia molt especial va ser el dimecres quan els estudiants de segon curs de Comunicació Audiovisual de la URV em van fer una entrevista, demostrant una gran “professionalitat”. L’entrevista formava part d’un exercici pràctic inclòs en el programa del curs. Tot va anar molt bé i em vaig endur la impressió que aquests nois i noies seran, ben aviat, uns bons professionals.

Sobre tot va ser divertit. La satisfacció va ser doble: en primer terme, per l’oportunitat de col·laborar amb aquest grup d’estudiants; i en segon per retornar a l’edifici del Seminari que tants records em porta, ja que allí vaig estudiar el batxillerat.

El dijous, em vaig reunir amb els companys del Grup Municipal d’ICV-LP per tal de preparar les al·legacions als Pressupostos del 2006, que no només s’han presentat per part de l’equip de govern amb un retard inacceptable, sinó que han tingut oblits tant importants com el de destinar diners pel Nou Estadi del Nàstic. Per cert, que el Nàstic està en un gran moment.

La passejada per la Rambla de diumenge ha estat una bona experiència, que demostra que els tarragonins i tarragonines som molt generosos quan es tracta de fer ciutat.

Estic llegint el darrer llibre de Jordi Tiñena “El mercant”. És un canvi en relació als altres dos que he llegit del Jordi: “El mercader de Perpinyà” i “Dies a la ciutat”. “El mercant” promet emocions en una situació estranya d’un embarcat per errada.

Veurem com va, només estic per la tercera part. Però he de confessar la meva debilitat per l’autor, els seus llibres i els seus articles, que és una pena que La Vanguardia no hagi continuat. Ara espero la propera obra de l’Olga Xirinacs (una novel·la en castellà). Vaig emocionar-me molt amb la darrera obra de poemes de l’escriptora.

Per cert al costat de casa, al carrer, hi ha una paperera que des de febrer de 2002 els veïns estem pendents que la substitueixin per una de nova, en bon estat, i no hi ha manera. Veurem si els responsables de dur a terme la substitució, llegeixen aquest escrit.

NOU ESTATUT, FEDERALISME I MUNICIPALISME

Quan el 14 de desembre de 2003 es va signar el Pacte del Tinell que donava pas al Govern catalanista i d’esquerres, vaig tenir la sensació d’estar davant d’una oportunitat històrica doble: per una banda, la de defensar i millorar l’autogovern amb un nou Estatut; i per l’altra la de fer possible un nou model d’Estat.

Com ha succeït al llarg dels temps, sempre que el catalanisme ha estat davant una cruïlla històrica hi han hagut dues visions: la conservadora i la progressista. La conservadora sempre ha aspirat, només, a fer lleugers retocs; la progressista vol transformar per millorar.

A principis del segle XX, el nostre il·lustre conciutadà Antoni Rovira i Virgili ja va defensar un catalanisme progressista, basat en el fet que som una nació per què els ciutadans i ciutadanes de Catalunya volem autogovernar-nos mitjançant institucions pròpies.

La Constitució de 1978, va crear l’actual Estat de les Autonomies en base a una indefinició que popularment s va sintetitzar en l’expressió de “café para todos”. Passats més de 25 anys, cal enfrontar-se, de manera explícita i sense por, a la realitat plurinacional de l’Estat espanyol.

El catalanisme progressista sempre ha tingut dos objectius: un, l’autogovern de Catalunya; l’altre la reforma de l’Estat. I defensar els dos a la vegada, requereix de grans dosis d’equilibri. L’eina que fa possible aquest equilibri, és el federalisme.

El federalisme és un projecte que referma España com una realitat plurinacional dins un Estat descentralitzat, i Catalunya com una realitat nacional que exerceix el seu autogovern. El federalisme és un projecte d’unió amb llibertat, el federalisme no és uniformitat, sinó diversitat, el federalisme no és una revisió de l’Estat de les autonomies, sinó una aprofundiment.

I el federalisme és compartir el poder polític entre tots els estaments de l’administració i els ciutadans. La proximitat de les administracions als ciutadans, dóna resposta a una vella aspiració del municipalisme progressista: fer real i efectiu el Principi de Subsidiarietat.

És el moment de dur a terme, la segona gran descentralització, que consisteix en la transferència de competències i recursos des dels governs autonòmics cap els governs municipals.

I el nou Estatut reconeix el paper del món local i es compromet a vetllar per uns governs locals forts i propers a la ciutadania. El nou Estatut incorpora aquest reconeixement explícit, alhora que estableix un marc des del qual garantir al món local que podrà continuar treballant en millors condicions pel benestar i el progrés de la gent de Catalunya. En aquest terreny, els principals avenços són:

• Reconeixement explícit de l’autonomia local.
• Reconeixement de les Vegueries com a govern local.
• Creació del Consell de governs locals.
• Reconeixement de les competències municipals. Entre d’altres, en matèria d’ordenació i gestió del territori, urbanisme, circulació i serveis de mobilitat i gestió del transport de viatgers municipal, prestació de serveis d’atenció a les persones, dels serveis públics d’assistència primària i el foment de polítiques responsables vers el fenomen de la immigració.

Després de vint-i-tres anys d’una Generalitat recelosa dels governs locals, el nou Govern catalanista i d’esquerres ha fet un pas endavant incorporant al nou Estatut els mecanismes que garanteixen més i millors capacitats als ajuntaments per exercir una part substancial de les polítiques de proximitat, a la vegada que els dota de l’autonomia i la legitimitat política derivada de l’expressió democràtica dels ciutadans.

Mai com ara, hem tingut ni tindrem l’oportunitat de donar un pas endavant de tanta importància i transcendència. Aquesta contundent afirmació, la fonamento en dues raons:

La primera, que en aquest moment tenim un gran aliat: Zapatero, que quan va arribar l’any 2004 a la Moncloa va ratificar el seu compromís amb el procés de reformes institucionals. El govern Zapatero, més enllà del soroll mediàtic, té la voluntat i la disposició d’arribar fins al final del projecte i hi arribarà.

La segona, que amb el President Maragall al capdavant del govern tripartit, Catalunya ha deixat enrera la petita política del “peix al cove i anar tirant” per abordar amb decisió un capítol clau en la història del país, que encara el segle XXI amb pas ferm i amb il·lusió renovada.

El compromís dels socialistes tarragonins amb un autogovern fort és també el compromís amb l’enfortiment de tots els municipis del nostre país. Per nosaltres són dues cares de la mateixa moneda. El nostre catalanisme és progressista i municipalista i la nostra ambició per l’enfortiment de l’autonomia local no és inferior a l’ambició que tenim per enfortir el nostre autogovern.

EL PLENARI DE L'AJUNTAMENT DE TARRAGONA...

El plenari de l’Ajuntament de Tarragona del passat dia va tenir moments interessants. Un d’ells va ser quan els ordenances de la Casa van haver de dur estufes per escalfar el molt fred que feia a la Sala. Com podeu imaginar a l’estiu passa el contrari. No és que em molesti a mi o als regidors i regidores que hi som. Més aviat és una falta de respecte per als ciutadans que assisteixen a les sessions i als periodistes que fan la seva feina.

L’altre va ser quan Francesc Ricomà (PP), que és a l’equip de govern reconeixia, que el retard en l’aprovació dels pressupostos es devia a la situació política que es viu a la ciutat amb la crisi de CiU per la successió de l’alcaldia. Reconec que té valor que ho digui, perquè quan jo ho he dit els de CiU ho han negat.

L’altre moment que marcarà època és quan Aregio en la rèplica a la meva intervenció en el debat dels pressupostos va optar per desqualificar-me personalment i dir que sóc només imatge i que “estic encantat d’escoltar-me a mi mateix”. Bé, ja li vaig que no respondria i no ho faré, però ho escric perquè consti que no tenen arguments sòlids de crítica i aniran per la persecució personal. No m’importa. Seguirem fent el mateix: treballant al costat de la gent i fent de la política no un ofici on tot val, sinó una vocació de servei per dur qualitat de vida i no “mal rotllo”.

Vaig passar una bona estona veient com nevava a Tarragona i les posteriors imatges del territori. Afortunadament sense cap incident remarcable. No m’ho vaig passar tan bé veient el Nàstic, però un puntet és un puntet i seguim a dos punts de la zona d’ascens. Si hem de mirar el costat bo: portem dos partits a casa i cap perdut.

El proper cap de setmana me’n vaig a Gijón per veure el partit del Nàstic i aprofitaré per tenir una entrevista amb l’alcaldesa de la potent ciutat cantàbrica, passejant pel bonic penyassegat i la seva platja.

Aquesta setmana dimecres, amb els amics de Ciutadans pel Canvi de Tarragona, presentem el llibre “Hacia una España plural, social y federal”, amb 25 reflexions diverses sobre l’arquitectura política de l’Estat Espanyol i el seu encaix. El recomano. És de l’editorial Mediterrània i la Fundació Catalunya Segle XXI.

Encara no he pogut anar al cinema i ja porto així fa un mes i mig. Miraré d’anar-hi dimecres i ja us explicaré quelcom, si val la pena.

He assistit la setmana passada a una presentació de fotografies de l’Enric Leor, al Metropol. Ha fet un treball magnífic sobre els artistes i les arts escèniques. Per cert, l’actuació de Manu Guix va ser de primera.

Vaig poder fer café amb l’amic Jesús Monlleó –que vaig trobar a la inauguració de l’exposició de l’Enric- i està entusiasmat amb un nou projecte cinematogràfic.

Els amics de l’Associació de Músics de Tarragona han escrit reivindicant l’espai de la Chartreuse que restarà després de fer l’Escola d’Idiomes per a la seva activitat. Els he donat suport perquè s’ho mereixen.

ARA EL QUE TOCA ÉS TREBALLAR

Els darrers mesos, els tarragonins i tarragonines, hem estat testimonis d’un espectacle que, parafrasejant Tom Wolf, el podríem titular “la foguera de les vanitats” i en el que els seus protagonistes han primat els interessos personals per damunt dels de la ciutat.

Durant molt temps, massa temps, hem assistit a una competició per veure qui es quedava finalment assegut a la cadira d’alcalde. L’espectacle, no cal dir-ho, ha sigut lamentable i gens edificant.

Molts tarragonins i tarragonines pensen, com jo, que la pitjor conseqüència d’aquesta situació és la paràlisi que pateix l’acció de l’equip de govern. L’actitud imprudent de l’alcalde de començar la legislatura amb l’anunci del seu relleu i del nom del substitut, ha provocat tensions i dissidències dins la seva pròpia coalició. Els escàndols de Terres Cavades o de l’Edifici de Negocis del Port, que van provocar el cessament del regidor Àngel Fernández, han augmentat el grau de desconcert i inoperància de l’equip de govern.

Finalment, el passat 11 de gener, l’alcalde intentava tancar provisionalment la crisi anunciant la seva continuïtat. Va quedar clar, que havien prevalgut els interessos de partit i personals per damunt de qualsevol altre criteri. Del que va sortir als mitjans de comunicació, hem de concloure que la negociació es va basar en càrrecs i equilibris de poder, en comptes de fer-ho en projectes de ciutat o en propostes de futur.

Sigui com sigui, l’alcalde Nadal jugarà una pròrroga que no havia previst. Però ho farà amb ganes? Suarà la samarreta al màxim?

Tot ens fa pensar que no. Una vegada més, s’utilitzarà la gestió municipal amb finalitat partidista i amb l’únic objectiu de construir la figura del proper candidat de CIU. I això no és bo per Tarragona.

I el que no és bo per Tarragona, tampoc és bo pels socialistes. Als socialistes, com als tarragonins i tarragonines, ens convé un equip de govern diligent, que gestioni amb eficàcia i eficiència, que presenti els pressupostos abans d’acabar l’any, que redacti un bon POUM, que plantegi un Pla Estratègic capaç de definir els grans objectius de futur, que redacti d’una vegada l’Agenda 21, que tingui voluntat real de tirar endavant la Façana Marítima, que recordi el compromís de construir el Nou Estadi del Nàstic, que busqui aliances en el territori per promocionar el turisme, que millori la neteja i el manteniment del mobiliari urbà, que augmenti la seguretat als nostres carrers, en definitiva que treballi pel benestar dels tarragonins i tarragonines. Ara el que toca és treballar.

Volem que Tarragona aprofiti totes les oportunitats que té, que són moltes, i que l’actual equip de govern no aprofita. I aquesta indolència la pagarem cara.

Volem que Tarragona sigui capital, però no “de paraula” com ho fa l’equip de govern, sinó que ho volem amb fets, amb capacitat de lideratge, amb capacitat per estirar i ser el motor del Camp de Tarragona.

Davant d’aquesta situació d’embolics, d’apatia en la gestió, de confusió i de paràlisi, els socialistes oferim estabilitat, il·lusió, confiança i futur.

Oferim treball responsable, amb una prioritat clara: Tarragona i els tarragonins.

I oferim un projecte polític ampli, obert a tothom i que possibiliti un canvi d’etapa, un canvi d’estil de fer política.

Tot això, no només ho apliquem al treball del dia a dia, sinó que en el seu moment també ho reflectirem en la nostra proposta programàtica.