29 de juny 2006

UNS DIES HISTÒRICS

Els darrers dies hem viscut jornades rellevants per la història del PSC i de Catalunya. Un cop aprovat l’Estatut amb rotunditat pels ciutadans i ciutadanes de Catalunya, el President Maragall va fer pública el passat dimecres 21 de juny la seva decisió de no presentar-se a la reelecció com a President de la Generalitat. Les seves paraules “hem fet el que havíem de fer, he complert els meus objectius com a persona, els hem complert com a partit i els hem complert com a Govern. Ara és l’hora de donar pas a nous equips, a noves persones, a nous lideratges” són una declaració de voluntats.

És molt curiós escoltar com els que fa quatre dies criticaven amb una duresa immerescuda al President Maragall, ara es desfan en elogis i gloses a la seva trajectòria.

La decisió de Maragall posa el PSC davant la responsabilitat de portar el projecte socialista encara més lluny, assegurant que el desplegament del nou Estatut es produeixi a partir d’una majoria vertebrada al voltant del PSC.

Eldilluns 26, la Comissió Executiva del PSC va proposar per unanimitat José Montilla com a precandidat a la Presidència de la Generalitat i va obrir un termini de presentació de candidatures fins el dia 12 de juliol a les vuit del vespre.

Per què Montilla és també el meu candidat? Doncs per un munt de raons, però en destacaré unes quantes: per la seva vàlua i esforç personal; pel seu compromís antifranquista i amb la democràcia; per què és un home d’equip; per què sempre ha entès la política com un servei públic; per què és un treballador incansable i un hàbil negociador; per què ha sigut alcalde (i això es nota); per què serà l’únic candidat que s’estrena; i per què és un socialista de pedra picada.

Amb l’aprovació de l’Estatut s’inicia una nova etapa, un nou cicle que no només implicarà l’elecció d’un nou President i d’un nou govern, sinó que necessita unes noves prioritats i un nou lideratge, i ningú millor que José Montilla per entomar el repte i tirar-ho endavant.

20 de juny 2006

HEM GUANYAT l’ESTATUT

Sí, des d’avui tenim un nou Estatut, amb un recolzament de votants molt ampli. Tres de cada quatre catalans ha votat SI. Un vot a favor del progrés, l’esperança, la confiança, un vot en positiu i per anar endavant.

Després d’una contesa electoral tothom diu que ha guanyat. Però això no és així. Han guanyat els que han votat SI, i han guanyat tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya i, per tant, de Tarragona. En canvi, han perdut els partits que han demanat el NO, sigui quin sigui el motiu. Els partits del No han intentat ofegar la força i l’ambició de Catalunya i això s’ha de tenir en compte.

A Tarragona, tot i ser aclaparador el SI, els percentatges són lleugerament diferents. Dos de cada tres votants han dit SI, o el que és el mateix, un de cada tres ha dit NO. Això per què? Doncs molt senzill. El NO “resistent” del PP ha anat a votar amb disciplina. Han anat tots a votar. Per altra banda el NO “equivocat” o “equívoc” de ERC s’ha dispersat. Això és el que ha provocat que la suma de vots de PP i ERC del referèndum, sigui inferior en dos punts a la suma dels vots de les dues forces a les autonòmiques del 2003. Però encara més, el fet que l’alcalde Nadal tingui un pacte estable amb el PP des de fa 7 anys, afavoreix que la pressió que exerceixen sobre el seu electorat sigui més efectiva.

Avui però, els que tenim sentit de la responsabilitat, hem posat una fita històrica, d’aquelles que s’escriuen en majúscules. I mentre uns hem treballat en positiu, el PP ha tornat a situar-se al cantó obscur, defensant, primer un No que volia fer descarrilar el projecte més ambiciós per Catalunya dels darrers vint-i-cinc anys, i en segon lloc anunciant la interposició d’un recurs d’incostitucionalitat en contra de la decisió lliure i democràtica d’un milió nou cents mil ciutadans i ciutadanes de tot Catalunya. És la tàctica de sempre, si no els hi surt el resultat que volen, s’ha de trencar el joc. Amb aquesta actitud demostren un gran menyspreu per la democràcia. Que s’ho facin mirar.

Aquesta és la gran diferència amb el NO de ERC. Aquests han acceptat els resultats i això és ser demòcrata.

El que ha quedat palès, és que tots els que per un motiu o per altre han intentat sabotejar el futur de Catalunya, han fracassat i això ens ha de complaure. Amb les coses de menjar no s’hi juga.

La llàstima és que aquells que han volgut enfonsar la nau de Catalunya, continuaran, gràcies a l’alcalde Nadal, formant part de l’equip de govern de la nostra ciutat.

15 de juny 2006

EL SÍ JA ÉS IMPARABLE

Els SI ja és imparable, i no ho dic només jo, ho diuen les enquestes i ho diu la gent del carrer. I això és així per què no només votarem SI la gent del PSC, ICV o CIU, sinó que també ho faran molta gent de ERC, que no entenen la postura “oficial” dels seus dirigents, i molta gent del PP, que estan convençuts que el seu partit va directe cap el precipici i ells salten a temps.

Tot aquest procés de l’Estatut ha servit per clarificar qui és qui: el PSC és l’únic partit que des de l’inici ha estat, sense dubtes ni escletxes, a favor del SI en majúscules. Cal dir que ICV s’hi va afegir ben aviat. Els de CIU son els del “SI estratègic”, ja que és més cojuntural que convençut. No els interessa sortir en aquesta foto al costat dels del PP, ara bé, la seva doble moral els permet governar conjuntament amb ells a molts llocs, com per exemple a Tarragona. Això si, sempre li queda a l’alcalde Nadal l’excusa de dir que en el cas dels municipis, les persones estan per damunt dels partits. Sempre m’he preguntat si realment s’ho creu. Els de ERC han aplicat la teoria del monopatí: ara pujo, ara baixo, ara faig un salt, ara caic. Bé, esperem que el cop no sigui massa fort. I finalment el PP, que demana el NO, sense saber massa bé si aquest NO és a Catalunya, als catalans, a Zapatero, al procés de pau o a qui. Estic segur que si els hi diguessin que la llei de la gravetat l’ha descobert Zapatero, també s’hi oposarien.

El míting de Zapatero a La Canonja, acompanyat pel president Maragall, José Montilla, l’alcalde de La Canonja i jo mateix, va ser un èxit. Tots els mitjans de comunicació ho van reflectir així, especialment El Punt i el Diari de Tarragona que van cobrir-ho abastament. Per cert, ja que parlo del Diari de Tarragona, vull destacar que estrena nova maquetació. Tots els canvis en la bona direcció, demostren voluntat de progrés, i progressar és l’antònim de conservar, i aquesta deu ser la voluntat del Diari.

En la meva intervenció a La Canonja, vaig prometre que l’any vinet, quan sigui alcalde de Tarragona, signaré amb Roc Muñoz la segregació de La Canonja de Tarragona. No cal dir que tothom va estar-hi d’acord.

Bé ara el que cal és anar a votar SI el proper diumenge dia 18.

Aquest SI és, ni més ni menys, que un SI a Catalunya, un SI al progrés, un SI a l’autogovern, un SI a la pròpia identitat, un SI a la solidaritat.

Hem de votar SI per què hi guanyi Catalunya.

04 de juny 2006

VISCA EL NÀSTIC I VISCA TARRAGONA!

El dissabte 3 de juny de 2006 passarà a la història de la nostra ciutat com una d’aquelles dates mítiques. El somni col·lectiu que havíem acaronat durant tant temps, finalment es feia realitat.
Eren just dos quarts de nou, quan les més de dotze mil persones que estàvem a la Plaça de la Font vam esclatar a la vegada, com si ho haguéssim assajat, en un crit unànime “visca el Nàstic i visca Tarragona”.
És en les grans ocasions i en els moments de glòria que hem de mirar endarrera i agrair l’esforç de moltes, moltíssimes persones, sense les quals hauria estat impossible arribar on som avui, i que alguns d’ells no hauran pogut veure. Des d’aquí el nostre homenatge. Molts dels qui ahir estàvem saltant i cridant a la Plaça de la Font no havíem vist mai el Nàstic a Primera. Parlant amb el meu pare, vam recordar quan de petit em portava al gol del frontó de l’entranyable estadi de l’Avinguda Catalunya. Eren els anys de la tercera divisió.
Durant els darrers 56 anys els nastiqueros hem viscut etapes molt diferents, però totes guiades per la il·lusió, les aspiracions i l’estimació al Nàstic i a Tarragona, per damunt de tot. Aquesta temporada, la confluència d’una magnífica afecció (feia goig veure la quantitat de gent molt jove amb la samarreta del Nàstic), les penyes que han fet un gran treball seguint l’equip per tot arreu, uns bons jugadors i una bona directiva que ha gestionat a la perfecció els aspectes esportius i econòmics, ha fet possible assolir el repte de jugar a la Lliga més important del món, aquesta que tothom anomena la “lliga de les estrelles”.
La propera temporada, cada partit a l’Estadi serà una magnífica festa i els equips que ens visitin comprovaran la nostra força, basada en la feina ben feta i el treball seriós.
Ara el que cal es gaudir de la festa. Avui, diumenge viurem intensament la rebuda als jugadors i la setmana vinent el Nàstic ja té previstos tot un seguit d’actes de celebració. És el moment de la celebració i de l’alegria desbordada.
Com diu la cançó “...ser del Nàstic és el millor que hi ha”.