14 de febrer 2006

NOU ESTATUT, FEDERALISME I MUNICIPALISME

Quan el 14 de desembre de 2003 es va signar el Pacte del Tinell que donava pas al Govern catalanista i d’esquerres, vaig tenir la sensació d’estar davant d’una oportunitat històrica doble: per una banda, la de defensar i millorar l’autogovern amb un nou Estatut; i per l’altra la de fer possible un nou model d’Estat.

Com ha succeït al llarg dels temps, sempre que el catalanisme ha estat davant una cruïlla històrica hi han hagut dues visions: la conservadora i la progressista. La conservadora sempre ha aspirat, només, a fer lleugers retocs; la progressista vol transformar per millorar.

A principis del segle XX, el nostre il·lustre conciutadà Antoni Rovira i Virgili ja va defensar un catalanisme progressista, basat en el fet que som una nació per què els ciutadans i ciutadanes de Catalunya volem autogovernar-nos mitjançant institucions pròpies.

La Constitució de 1978, va crear l’actual Estat de les Autonomies en base a una indefinició que popularment s va sintetitzar en l’expressió de “café para todos”. Passats més de 25 anys, cal enfrontar-se, de manera explícita i sense por, a la realitat plurinacional de l’Estat espanyol.

El catalanisme progressista sempre ha tingut dos objectius: un, l’autogovern de Catalunya; l’altre la reforma de l’Estat. I defensar els dos a la vegada, requereix de grans dosis d’equilibri. L’eina que fa possible aquest equilibri, és el federalisme.

El federalisme és un projecte que referma España com una realitat plurinacional dins un Estat descentralitzat, i Catalunya com una realitat nacional que exerceix el seu autogovern. El federalisme és un projecte d’unió amb llibertat, el federalisme no és uniformitat, sinó diversitat, el federalisme no és una revisió de l’Estat de les autonomies, sinó una aprofundiment.

I el federalisme és compartir el poder polític entre tots els estaments de l’administració i els ciutadans. La proximitat de les administracions als ciutadans, dóna resposta a una vella aspiració del municipalisme progressista: fer real i efectiu el Principi de Subsidiarietat.

És el moment de dur a terme, la segona gran descentralització, que consisteix en la transferència de competències i recursos des dels governs autonòmics cap els governs municipals.

I el nou Estatut reconeix el paper del món local i es compromet a vetllar per uns governs locals forts i propers a la ciutadania. El nou Estatut incorpora aquest reconeixement explícit, alhora que estableix un marc des del qual garantir al món local que podrà continuar treballant en millors condicions pel benestar i el progrés de la gent de Catalunya. En aquest terreny, els principals avenços són:

• Reconeixement explícit de l’autonomia local.
• Reconeixement de les Vegueries com a govern local.
• Creació del Consell de governs locals.
• Reconeixement de les competències municipals. Entre d’altres, en matèria d’ordenació i gestió del territori, urbanisme, circulació i serveis de mobilitat i gestió del transport de viatgers municipal, prestació de serveis d’atenció a les persones, dels serveis públics d’assistència primària i el foment de polítiques responsables vers el fenomen de la immigració.

Després de vint-i-tres anys d’una Generalitat recelosa dels governs locals, el nou Govern catalanista i d’esquerres ha fet un pas endavant incorporant al nou Estatut els mecanismes que garanteixen més i millors capacitats als ajuntaments per exercir una part substancial de les polítiques de proximitat, a la vegada que els dota de l’autonomia i la legitimitat política derivada de l’expressió democràtica dels ciutadans.

Mai com ara, hem tingut ni tindrem l’oportunitat de donar un pas endavant de tanta importància i transcendència. Aquesta contundent afirmació, la fonamento en dues raons:

La primera, que en aquest moment tenim un gran aliat: Zapatero, que quan va arribar l’any 2004 a la Moncloa va ratificar el seu compromís amb el procés de reformes institucionals. El govern Zapatero, més enllà del soroll mediàtic, té la voluntat i la disposició d’arribar fins al final del projecte i hi arribarà.

La segona, que amb el President Maragall al capdavant del govern tripartit, Catalunya ha deixat enrera la petita política del “peix al cove i anar tirant” per abordar amb decisió un capítol clau en la història del país, que encara el segle XXI amb pas ferm i amb il·lusió renovada.

El compromís dels socialistes tarragonins amb un autogovern fort és també el compromís amb l’enfortiment de tots els municipis del nostre país. Per nosaltres són dues cares de la mateixa moneda. El nostre catalanisme és progressista i municipalista i la nostra ambició per l’enfortiment de l’autonomia local no és inferior a l’ambició que tenim per enfortir el nostre autogovern.